No és l’hora de solucions descafeïnades
Aquesta setmana hem viscut un fet important -i fins i tot històric- en el si de la Unió Europea (UE). Em refereixo a l’acord que, després de llargues jornades de negociacions entre els diferents caps d’Estat, ha assolit el Consell Europeu. Un acord que perfila un Pla de Recuperació que ha d’ajudar a la societat europea a superar la profunda crisi causada per la COVID-19. Dic que és històric perquè trenca alguns tabús importants com per exemple el de la mutualització del deute. En aquest sentit, l’acord del Consell accepta que la Comissió emeti deute i que creï impostos propis per tal de retornar els diners. En la crisi de l’any 2008, hauria sigut impensable que Europa hagués apostat per una recepta semblant. En aquest sentit, hem fet un pas endavant en el projecte europeu. Hem evolucionat i cal reivindicar-ho.
Un cop fetes les alabances pertinents, però, ara cal mirar el contingut concret de l’acord i és aquí quan, al Parlament Europeu (PE), salten algunes alarmes. Per entendre d’on venim, cal tirar unes setmanes enrere. El passat mes de maig, el PE va aprovar una ambiciosa resolució -acordada per 5 grups polítics diferents- en la qual demanava la mobilització de dos bilions d’euros per superar els efectes de la pandèmia i contemplava que, almenys, un bilió provingués de l’emissió de bons per part la Comissió. A més, el pla del PE apostava per invertir en aspectes crucials de caire social, ecològic o teconològic.
Només uns dies després, la Presidenta de la Comissió, Ursula Von der Leyen, va presentar la proposta de l’executiu europeu, la qual va batejar amb el nom de #NextGenerationEU. El text que ens va exposar Von der Leyen recollia algunes de les principals idees de la nostra proposta quant a polítiques verdes i socials però reduïa la partida econòmica del pla de recuperació de forma considerable fins als 750.000 milions d’euros i limitava a 500.000 milions les transferències directes als Estats Membre. Tot i que suposava una rebaixa econòmica considerable respecte la nostra proposta, li vàrem donar suport perquè dibuixava un camí transitable per tal que la UE, com a entitat política, social i econòmica, donés una resposta conjunta a l’actual crisi.
Així i tot, les rebaixes que va fer la Comissió a la proposta de l’Eurocambra no han sigut suficients per a alguns països del nord, els anomenats frugals. Els governs d’aquests estats han mostrat fortes reticències a l’hora de facilitar el desemborsament de recursos als països del sud, els més afectats per la pandèmia. És per això que l’acord dels 27 suposa una nova rebaixa. En aquest sentit, es redueix la partida de transferències directes fins als 390.000 milions, una xifra que baixa dels 400.000 milions que els països del sud s’havien marcat com a línia vermella. De fet, els països frugals es negaven a la mateixa existència de les transferències directes i apostaven perquè tots els diners disponibles tinguessin forma de préstecs. Per a convèncer-los, se’ls han ofert els anomenats “xecs compensatoris”, uns diners que cobraran aquests països pel fet de ser contribuents nets.
Un dels punts més candents en la negociació fou el de la condicionalitat. Els països del nord exigien que els plans de recuperació dels països fossin aprovats per unanimitat en el Consell, és a dir, que poguessin tenir poder de veto. Finalment, però, l’acord del Consell no ho contempla així i hauran de ser aprovats per majoria qualificada. Així i tot, en el cas que algun país tingui reticències respecte al pla d’un altre país, aquest podrà activar un “fre d’emergència” que el bloquejaria i, per tant, podrien endarrerir els desemborsaments durant mesos. L’altra condicionalitat que va estar present durant la negociació del Consell fou la que vincula les aportacions europees al respecte de l’Estat de Dret i els valors de la UE. Per sort d’aquells països amb derives autoritàries, lamentablement, aquesta condicionalitat es va suavitzar considerablement respecte al que estava previst inicialment per la pressió de Polònia i Hongria.
Però el que més ens preocupa -al Parlament en general i al grup dels Verds/ALE en particular- és la disminució que el Pressupost Financer Plurianual pateix en l’acord del Consell i que implica retallades en partides que considerem essencials per al futur d’Europa com poden ser les destinades a la salut, a la lluita contra l’emergència climàtica, a la recerca o la innovació. Per aquest motiu, tenint en compte la nostra disconformitat amb una proposta que creiem que cedeix en excés en aspectes clau que poden arribar a hipotecar el futur de la Unió Europea, avui el Parlament ha esmenat la proposta del Consell. L’Eurocambra ha tornat a fer gala de la seva responsabilitat institucional i, sobretot, d’una visió àmplia i global que supera de llarg els interessos particulars dels Estats.
Precisament, ha sigut el paper propositiu i constructiu del PE el que ha motivat que, avui dia, puguem celebrar l’existència d’una mutualització del deute d’àmbit europeu. Hem defugit les tensions entre el nord i el sud i, fins i tot, entre progressistes i conservadors. Ha existit una gran capacitat d’acord i sentit de la responsabilitat. Ara, ens tocarà tornar a lluitar, en aquest cas, per un pressupost ambiciós. I és que, el Parlament té molt a dir sobre el pressupost de la Unió Europea i que ningú dubti que jugarem aquesta carta. Hi ha un consens molt ampli entre les forces parlamentàries al voltant de la idea de formular un pressupost potent que no només ajudi a superar la crisi de la COVID-19 sinó que posi les primeres pedres d’una nova Europa que sigui capaç d’afrontar els nous reptes globals. Quan diem que volem “més Europa”, ens referim, precisament, a això.
