Feminisme: una lluita compartida a Europa
Article conjunt de Maria Badia i Diana Riba
La Unió Europea (UE) ha sigut, durant les darreres dècades, l’escenari d’importants avenços tant socials com econòmics. Ha contribuït a crear un marc de seguretat, justícia i democràcia en el qual hem fet passos importants en la construcció d’una societat més justa i equitativa. Després d’un segle XX marcat per la crueltat de dues guerres mundials, la consolidació d’un espai en què es cultiven i promocionen valors universals com la llibertat, la solidaritat i la tolerància és un gran assoliment que cal realçar. Però també hem de ser crítics amb algunes de les mancances que resten. És per això que cada 8 de març, Dia Internacional de les Dones, ens hem de fer la mateixa pregunta: hem aconseguit realment la igualtat efectiva?
Calen poques xifres per evidenciar el greu problema de desigualtat que existeix. Per exemple, a la UE la bretxa salarial és d’un 16% i la de les pensions supera el 37%. Les dones només representem el 5,5% dels CEO i ocupem, tan sols, el 7,1% de les presidències dels consells d’administració. Per altra banda, tots els bancs centrals, exceptuant el de Xipre, estan governats per homes i només representem el 30% dels càrrecs parlamentaris dels estats membres. De fet, fins ara, tan sols hi ha hagut quatre diputades representant Catalunya a l’Eurocambra des que l’estat espanyol va entrar a la UE.
Més enllà de l’evident discriminació laboral i el dèficit de representació que patim, hi ha un factor encara més preocupant: la xacra de la violència masclista. En ple segle XXI, les xifres són esfereïdores. Una de cada tres dones ha patit violència sexual i, d’ençà que l’any 2003 es va posar en funcionament a l’estat espanyol el registre de víctimes de violència masclista, gairebé mil dones han sigut assassinades.
La discriminació i la violència contra les dones són problemes reals i dolorosament quotidians que requereixen l’adopció de mesures urgents i la UE només pot ser part de la solució. Així i tot, després d’un llarg període d’avenços, estem observant que existeix un preocupant ressorgiment dels valors més reaccionaris i excloents. Uns postulats que moltes pensàvem que havíem enterrat en el segle XX.
Es tracta d’un moviment global que ja ha aconseguit reeixir als Estats Units de Trump, al Brasil de Bolsonaro i que ho podria fer al Parlament Europeu a través de les coalicions d’extrema dreta que s’estan forjant arreu d’Europa. Un projecte que, a l’estat espanyol, pren forma a través de Vox, una formació que de la violència masclista en diu violència domèstica i que treballa activament per derogar les lleis que ens protegeixen.
Aquesta onada fonamentalista ha aconseguit anar més enllà de partits minoritaris. Ha imposat un relat que s’ha estès per tot l’espectre conservador. El PP ja qüestiona el dret a decidir sobre el nostre cos i posa sobre la taula la derogació de l’actual llei d’avortament. Ciutadans parla d’un ‘feminisme liberal’ amb el qual vol justificar, per una banda, la seva absència a la vaga que avui convoquem les dones, que és necessària i que cal que sigui multitudinària; i, per altra, intenta crear un discurs simplista, individualista i parcial del feminisme que li permeti seguir pactant amb Vox, tal com ha fet a Andalusia. De fet, Ciutadans ja va votar en contra del principi de paritat per elaborar les llistes electorals al Parlament Europeu.
Europa està en una cruïlla. El 26 de maig la ciutadania decidirà entre dos models de societat. Escolliran entre progrés o regressió. Entre aquells que posem urnes i aquells que les persegueixen. Entre els que defensem la llibertat d’expressió i aquells que opten per la censura. Entre els que volem acollir i els que volen aixecar murs. Però també entre els que consideren el feminisme un simple eslògan i els que el considerem una lluita per la llibertat i la igualtat dels drets socials, laborals i econòmics de totes les dones; com una lluita diària pels drets de tota la humanitat en la qual encara queden massa batalles per lliurar i molta feina per fer.
