El jove pescador senegalès a qui li vam robar tots els peixos del mar
En la darrera setmana, 480 persones han perdut la vida mentre intentaven arribar a les illes Canàries amb pastera. No és un fet nou, però això no el fa menys dolorós. Cal no deixar de denunciar aquesta realitat i analitzar, també, quina és la raó que motiva a totes aquestes persones a deixar casa seva i jugar-se la vida en travessies plenes de perills i incerteses. Amb una ràpida llambregada veiem com la responsabilitat final d’aquests moviments de refugiats i d’aquestes morts recauen, massa sovint a les espatlles de la Unió Europea.
Per un costat, existeixen refugiats provinents de països immersos en guerres sagnants a les quals Europa no només no ha sigut capaç de ser propositiva a l’hora de buscar solucions, sinó que les ha alimentat amb milers d’armes europees. Segons un detallat informe del Centre Delàs per la Pau publicat l’any 2017, un terç les exportacions d’armes de la UE havien anat destinades, durant els 12 anys anteriors a l’estudi, a països en conflicte permanent. Una venda que, en la majoria dels casos, és evident que no ha contribuït a millorar la seguretat sinó que l’ha empitjorat i ha obligat milions civils a abandonar les seves llars.
Molts d’altres refugiats, però, no fugen de conflictes bèl·lics sinó de la fam. Una pobresa que moltes vegades s’explica pels tractats econòmics i de lliure comerç entre els països africans i la Unió Europea. Tractats que han obert les portes d’Àfrica a l’explotació per part d’empreses europees i que fan impossible als productors africans competir amb allò que arriba del vell continent. Potser, és que el colonialisme no ha deixat mai d’existir encara que des de les nostres còmodes butaques europees no ho vulguem veure.
El meu company, en Raül Romeva, sempre explica la història d’un pescador senegalès, fill i nét de pescadors, a qui va conèixer en una visita a un Centre d’Internament de Persones Migrants (CIE) de les Canàries en la seva etapa com a eurodiputat. El jove havia travessat l’estret de Gibraltar en pastera, l’havien detingut a Algesires i, posteriorment, l’havien enviat cap a les illes. En Raül li va preguntar pels motius que l’havien motivat a emprendre aquell tortuós camí. Ell li va respondre que ja feia massa temps que gairebé no pescava res per culpa dels grans pesquers europeus, molt més moderns i amb més capacitat, els quals podien pescar a la costa africana i explotar els seus recursos en virtut dels acords signats pels governs nacionals i la UE.
Aquesta situació del jove pescador es repeteix amb els recol·lectors de tomàquets de Ghana, els quals no poden competir amb les importacions d’Itàlia, o amb el sector lleter de Burkina Faso, el qual no pot fer front a la llet en pols de Dinamarca. Cal d’una vegada per totes que entenguem que el nostre individualisme, tipus de consum i estil de vida, té conseqüències nefastes sobre una part de la població mundial que es veu abocada, literalment, a la mort.
Com he dit al principi del text, a les Canàries, han mort 480 persones intentant trepitjar sòl espanyol però, les que ho han aconseguit, resten detingudes sense cap mena d’assistència jurídica ni mesures higièniques bàsiques. Mentrestant, el govern espanyol no permet que ni la premsa ni els observadors tinguin accés al lloc on estan detinguts aquests migrants per tal de poder documentar quin és el seu estat i en quines condicions infrahumanes conviuen. No ho permeten perquè prefereixen que la població segueixi sent cega. Prefereixen que la ciutadania de l’Estat espanyol i d’Europa no se senti responsable d’allò que passa fora de la seva realitat però que, sens dubte, és conseqüència directa de les decisions de les seves institucions.
Avui hem preguntat a la Comissió sobre la situació que es viu a les Canàries així com ho vam fer en el seu moment sobre Lesbos. No n’esperem cap resposta positiva, certament. Així i tot, sí que tinc l’esperança que el canvi arribi des de baix, per part de la població. Un canvi que es fonamenti en una presa de consciència que ens tregui la bena dels ulls i ens permeti veure quines són les nostres responsabilitats com a ciutadans d’aquest planeta. Un canvi cap a l’empatia global que ens ajudi a sentir el dolor que s’ha aplicat a tants milions de persones d’aquest món en nom del liberalisme i del desenvolupament econòmic. Un canvi per a caminar cap a un món més just i, sobretot, més humà.
