Aplanem la corba (climàtica)
Amb la represa hem recuperat alguns costums que ens regalen moments de relativa normalitat. Amb totes les precaucions, ens hem retrobat amb persones que estimem, hem gaudit de la cultura o hem visitat aquell racó de país que enyoràvem. Personalment, un dels plaers que més trobava a faltar eren les converses de cafè que solia fer periòdicament amb una vella amiga amb qui, políticament, tenim unes quantes coincidències i moltes divergències. És precisament per això que ens agrada trobar-nos, conversar i trobar els nostres petits consensos al voltant de la tassa del tallat.
En la darrera trobada, vam estar debatent sobre un concepte que el meu company de vida, en Raül Romeva, ha intentat posar en relleu des de fa anys i sobre el qual, durant el confinament, fins i tot n’ha escrit un llibre que ha titulat amb el nom d’Ubuntu. Em refereixo a la idea del “bé comú”. I és que, si una cosa ha deixat clara la pandèmia, és que difícilment gaudirem d’un benestar individual si no existeix un benestar col·lectiu. O no és ben cert que la nostra felicitat, avui, depèn de tenir una salut pública de qualitat; que els botiguers dels nostres barris no es vegin evocats a tancar els seus negocis; o que la nostra gent gran pugui sobreviure a la pandèmia?
Cada cop tinc més clar que la meva felicitat està estretament lligada a la felicitat dels altres i és per això que, des de l’espai polític al qual represento, apel·lem a un canvi de model profund que, a través de la solidaritat i l’empatia, posi el focus en això que anomenem el bé comú.
Així i tot, val a dir que la meva amiga de tertúlies és escèptica amb el fet que l’espècie humana es pugui mostrar, per norma general, solidària i empàtica per un objectiu que ella considera “abstracte i complex”. De fet, creu que l’ésser humà és competitiu i individualista “per naturalesa”. Per això, davant dels meus arguments, em responia que, si en realitat volem fer aquest canvi que proposem, no hauríem d’apel·lar al “bé comú” sinó a l'”interès comú”, ja que segons ella, les persones “només ens movem per interès”. Tot i no estar-hi d’acord, entomo el seu argument i li poso sobre la taula un interès comú que no només hauria de generar consens a Catalunya, Espanya o Europa sinó arreu del món: l’interès comú per salvar el planeta. Perquè, quin sentit té debatre sobre unionisme o independència, monarquia o república, més Europa o menys Europa, o l’hegemonia xinesa o l’estatunidenca, si la Terra té els dies comptats?
A partir d’aquella conversa vaig descobrir que, per a la meva amiga, l’escalfament global també era un tema “abstracte i complex”. Sens dubte, és una persona informada i és conscient que existeix un problema però ella -i entenc que és el cas de moltes altres persones- ho sent com un problema llunyà. És com quan veiem un estrany virus a la Xina que matava a milers de persones i no fèiem res. Com quan el veiem a Itàlia, però tampoc fèiem res. I quan el vam tenir a casa, ja era massa tard.
La Terra ha patit al llarg de la història cinc extincions massives i totes elles, menys la dels dinosaures, han sigut causades per canvis climàtics d’origen natural. La darrera va tenir lloc fa uns 250 milions d’anys, quan unes erupcions volcàniques van alliberar tant diòxid de carboni que la temperatura dels oceans va augmentar 10 graus exterminant així el 96% de la vida marina i el 70% de la terrestre. Hi ha prou proves científiques per certificar que estem entrant de forma irreversible en la sisena extinció massiva. Aquesta, però, causada per un animal: l’ésser humà.
Per això, cal posar sobre la taula mesures contundents per revertir el canvi climàtic. Jo vull una República catalana per poder tirar endavant totes aquestes polítiques i, des del grup Verds/ALE a l’Eurocambra, lluitem a Europa perquè el vell continent opti també pel camí de la sostenibilitat. És més, opino que ens cal urgentment un nou sistema de governança global basat en la cooperació que faci front de forma efectiva a reptes que només es poden abordar des d’una perspectiva internacional i, l’escalfament global, n’és el més important.
Fins i tot l’Acord de París, que és l’acord internacional més ambiciós pel que fa a la reducció d’emissions d’efecte hivernacle, és insuficient. De fet, encara que tots els països complissin l’acord -cosa altament improbable-, un estudi publicat a la revista Proceedings of the National Association of Sciences (PNAS) certifica que l’any 2030 el nivell del mar ja haurà pujat 20 centímetres i pot arribar a pujar fins a un metre en només tres segles. Això implica la desaparició de megaciutats com Dacca, Nova York o Karachi, i que 143 milions de persones es puguin convertir en refugiats climàtics a curt termini. La pugna per uns recursos cada vegada més escassos provocaran un augment dramàtic dels conflictes armats i també ho farà la mortalitat a causa de les sequeres, les inundacions, la calor i els nous virus que apareixeran i dels quals no estarem immunitzats.
Com a ciutadans, també podem fer, i molt, per aturar aquest desastre anunciat. Podem decidir reciclar, agafar menys vols, moderar l’ús del cotxe, reduir l’ús del plàstic, apostar pel comerç local o evitar consumir productes d’origen animal que provinguin d’explotacions de ramaderia intensiva. De fet, aquest últim punt és clau perquè, segons l’ONU, la ramaderia intensiva és un dels màxims contribuents als problemes mediambientals. Tal com explica Jonathan Safran Foer al llibre Podem Salvar el món abans de sopar, prop del 80% de la desforestació es produeix per obtenir terres per a pastures i conreus que alimentin el bestiar. Un bestiar que, a la vegada, és la principal font d’emissions de gas metà i d’òxid de nitrogen a l’atmosfera. Ull, amb això no vull dir pas que no hàgim de menjar carn! Simplement evidencio que és urgent instaurar un sistema racional que ens permeti viure en harmonia amb el nostre entorn. Per alimentar-nos no necessitem destrossar els nostres ecosistemes i, si no, que ho preguntin als més de 100.000 milions d’éssers humans que ens han precedit en aquest planeta.
No estic dibuixant un futur distòpic. Estic dibuixant el futur que ve si no fem res per canviar-lo. L’individualisme i l’egoisme inherents al sistema neoliberal ens porten indefectiblement cap al suïcidi col·lectiu. Davant d’aquesta realitat, em nego a acceptar que serem la generació que, tot i les evidències científiques i els advertiments, no va fer tot el que estava a les seves mans per evitar la catàstrofe. Tinguem-ho clar: la propera corba que ens tocarà aplanar, serà la del canvi climàtic. És una qüestió de vida o mort.
