Repensar-ho tot

Article conjunt de Raül Romeva i Diana Riba

Després de la caiguda del Mur de Berlín, Francis Fukuyama va publicar el seu llibre La fi de la Història i l’últim home, un text en el qual el politòleg defensava que, després de la Guerra Freda, la lluita d’ideologies havia arribat a la seva fi i, per tant, el model neoliberal s’imposava de forma definitiva. I és ben cert que en les darreres dècades hem viscut com si Fukuyama l’hagués encertat.

El món occidental ha construït societats en les quals s’ha mercadejat amb tot, fins i tot amb béns i serveis de primera necessitat. Fins i tot amb les nostres dades i els nostres drets. El motor del creixement actual s’ha basat en l’enriquiment material i individual. La vida s’ha convertit en una cursa en la qual ja no hi ha un capatàs que exploti els treballadors sinó que existeix un sistema social, molt més sibil·lí, en el qual, com diu el filòsof Byung-Chul Han, es produeix “l’autoexplotació”. L’individu es veu forçat a treballar per consumir de forma malaltissa, ja que, aquesta, ha esdevingut l’única forma de progressar en una societat en la qual tot té un preu i tot té data de caducitat. Com va dir Groucho Marx, hem construït una societat on, a part dels diners, hi ha moltes coses que proporcionen la felicitat, però són massa cares.

Els resultats de tot plegat són devastadors. Mentre molts esperen que la mà invisible d’Adam Smith actuï, el món es consumeix com un llumí. La insolidaritat que promou el neoliberalisme genera l’acumulació de riquesa per part d’una minoria i la pobresa d’una majoria. Sense anar més lluny, a l’estat espanyol més d’un quart de la població es troba en risc d’exclusió social, i aquestes dades ens arriben a la vegada que descobrim la fortuna que posseeix la monarquia en paradisos fiscals. Al món gairebé la meitat de la riquesa mundial està en mans de l’1% de la població.

És també aquest sistema d’avarícia il·limitada el que ens ha portat a una situació d’emergència climàtica extrema. Estem contaminant els nostres rius, enverinant el nostre aire i acabant amb milers d’espècies animals amb les quals compartim el planeta perquè, senzillament, el sistema no es pot permetre deixar de produir. Estem destruint la nostra llar i hipotecant el futur dels nostres fills i filles.

La crisi de la covid-19 ha posat al descobert les vergonyes d’aquest sistema. Per una banda, ens ha evidenciat que vivim en un món globalitzat però, en canvi, patim una manca de governança global evident. I així i tot, la governança estatalista, que és la que existeix, s’ha vist completament superada per la situació. Els estats, aplicant la lògica del lliure mercat, competeixen de forma feroç pel material sanitari, i la Unió Europea, ofegada pels individualismes estatals, no troba la manera de liderar una resposta unitària. Sense anar més lluny, mirem quina ha sigut la reacció de l’estat espanyol: recentralització, exèrcit i bandera. Receptes del segle XIX per a una crisi global del XXI.

Per altra banda, també ens ha ensenyat que hi ha coses tan valuoses que no se’ls pot posar preu. Ens ha demostrat que allò que és públic, com la Salut (sí, en majúscula), és un dels tresors que cal salvaguardar i protegir. I avui parlem de la Salut, però demà podem estar parlant de l’Educació o de la Cultura, que tant ens acompanya aquests dies de confinament de forma desinteressada. Anys de dures retallades han maltractat tot allò que, avui, ens està salvant la vida.

Se’ns ha insistit molt en el fet que la felicitat personal, així com el progrés de la societat, depenen del triomf individual. Avui comprovem que, de les pitjors crisis, només en sortim si pensem de forma col·lectiva, actuem de forma solidària i tenim cura del bé comú. Qui ens ho havia de dir, oi? L’any 2020 descobrim que som éssers socials i que la nostra felicitat no depèn de tenir el millor cotxe o les millors sabates sinó que va íntimament lligada a la felicitat dels altres i al benestar col·lectiu. Avui, que nosaltres siguem feliços significa que els nostres avis i àvies superin aquesta crisi; que les nostres metgesses i infermers tinguin tot l’equipament per protegir-se i per curar; i que la fornera i el fuster del nostre barri puguin tornar a obrir el seu negoci tan aviat com sigui possible.

Totes les crisis generen oportunitats i nous escenaris i aquesta no és una excepció. Els estats, per exemple, perceben aquest moment històric com una oportunitat per recuperar competències que havien cedit, retallar drets i llibertats i augmentar el control social per perpetuar el seu model anacrònic. Per un altre costat, però, aquesta crisi també pot ser una oportunitat perquè la ciutadania actuï en la direcció contrària i posi punt final a un sistema que, durant massa temps, ha representat un xec en blanc per a la injustícia, la desigualtat i la destrucció del planeta. Aquesta divergència d’interessos, sí que pot ser la gran batalla dels propers mesos i anys.

Fugim de fatalismes precondicionadors. El canvi és possible i només depèn de cadascun de nosaltres. Convertim la covid-19 en l’inici d’un nou paradigma; en una presa de consciència global que posi les sobiranies (en plural), la solidaritat, l’empatia i el bé comú en el centre de les futures polítiques. La ciutadania exigeix deixar de ser simples espectadors –o soldats, com alguns voldrien– per començar a ser els protagonistes actius i centrals de la història. Per això, és el moment repensar-ho tot.